Mentre naveguem per un món a les portes del col·lapse mediambiental, els relats al voltant del progrés tecnològic no només van en la direcció oposada a les solucions de decreixement que exigeixen els límits planetaris, sinó que, a més, les estètiques que els acompanyen són també font de contradiccions. Les imatges que fem servir per imaginar el futur s’inscriuen en un maximalisme digital molt demandant energèticament, que premia l’alta resolució, la hipersaturació, la sobrecàrrega visual, la predominança del vídeo i la generació de visuals amb intel·ligència artificial.
Aquestes estètiques no només dibuixen un món irreal, estandarditzat gràficament, sinó que també acceleren el canvi climàtic per mitjà d’una bombolla tecnològica global que promou l’expansió sense fre d’infraestructures amb un alt impacte ambiental sobre el territori. El flux incessant d’imatges i vídeos que veiem i descarreguem cada dia d’internet són GB de dades en moviment que emmagatzemades en arxius físics en centres de dades, que viatgen per xarxes de fibra òptica, rúters, antenes i connexions 4G o 5G, fins a arribar als dispositius.
Tot plegat conforma l’entramat físic del mal anomenat núvol: formigó, ciment, acer, aigua, energia, cables submarins de coure, i liti, níquel i terres rares tacades de sang per mitjà de la mineria extractiva al sud global. El consum d’electricitat dels centres de dades s’ha triplicat en l’última dècada a causa de l’augment de la demanda de streaming, el processament al núvol i ara, sobretot, pels requisits computacionals massius de la intel·ligència artificial generativa. De fet, produir una única imatge amb un model d’IA generativa comercial pot gastar tanta energia com mitja càrrega de la bateria d’un mòbil intel·ligent estàndard (segons dades de l’ACM Digital Library del 2024). Generar un vídeo de menys de 15 segons, per altra banda, demanda 4 litres d’aigua per refredar els sistemes de computació i un consum energètic d’1 kWh, que és el que gasta un forn domèstic encès durant una hora.
Les imatges d’alta resolució se succeeixen sense pausa i ho omplen tot, erigint un mur de ciment armat que ens impedeix entrar en contacte amb el món natural que ens envolta i sentir com a nostres les ferides dels paisatges que sacrifiquem i l’extinció silenciosa d’espècies que devora la biodiversitat. Quan les imatges són massa detallades, massa saturades, i se succeeixen en una freqüència i a un ritme tan accelerats, ja no som capaces de percebre-les, d’entendre-les ni de pensar-les. Esdevenen un soroll de fons que aniquila qualsevol mena de reflexió.
La crisi ecològica és també una crisi de la representació. Un nou règim visual podria canviar la forma com ens representem com a animals humans dins de la biosfera
Això ens està portant, com a societat, a una transició epistemològica sense precedents: les imatges que fins ara havien representat el món ara el comencen a substituir. Aquesta ruptura de la referencialitat té implicacions simbòliques molt profundes: a mesura que les representacions del món estan cada vegada més desconnectades dels seus orígens físics (un fenomen que algunes autores anomenen virtualisme) el món en si comença a desaparèixer simbòlicament. Què vol dir això? Que tot i que el món material continua existint, ha deixat de tenir sentit per nosaltres, ja no és recognoscible. I quin món serà aquest? Precisament un món que tampoc podem imaginar. Vivim en una època marcada per una crisi profunda de l’experiència, del sentit i sobretot, de la imaginació, que juntament amb una institucionalització de la realitat segons la lògica del consum i l’acumulació de capital, bloquegen qualsevol alternativa o desviació del relat tecnooptimista. Ens han segrestat qualsevol potencial polític que li pogués quedar a la imaginació, que s’ha convertit en un consum passiu de mons prefabricats i simulacions frenopàtiques de la realitat.
En aquesta nova hegemonia cultural sense-sentit, la intel·ligència artificial generativa és la principal fàbrica de producció d’imatges-fantasma, visions sintètiques de futurs materialment insostenibles, que saturen el nostre present a la vegada que dissolen qualsevol possibilitat de futur. Són un parany del qual cal fugir: mentre consumeixen silenciosament recursos clau en la lluita contra el canvi climàtic, provoquen una saturació simbòlica que ens impedeix relacionar-nos de manera saludable amb el món físic i imaginar alternatives als sistemes que el fan inhabitable. I si a partir de demà, totes les imatges del futur pel qual lluitem fossin en baixa resolució? I si s’adaptessin al clima o a l’energia disponible en el moment en què es produeixen? I si tinguessin caducitat, fossin efímeres i no es poguessin emmagatzemar de manera infinita? Canviarien aleshores la nostra manera de pensar el futur?
Aquest nou règim visual no només ens permetria reduir el consum energètic global, sinó que podria canviar la manera com ens pensem i ens representem com a animals humans dins de la biosfera. Un règim visual basat en la finitud, en la fragilitat i en la interdependència pot ajudar-nos també a desplaçar l’antropocentrisme imperant. La crisi ecològica és, en molts sentits, una crisi de la representació. Mentre les nostres estètiques digitals estiguin dominades per la resolució infinita i la perfecció sintètica, amb imatges que prometen futurs tecnològics sense conseqüències mentre la seva producció explota els recursos finits de la Terra, ens serà impossible activar la imaginació d’un futur coherent amb els límits planetaris. És per això que necessitem amb urgència contra-narratives estètiques que ens recordin que la tecnologia no és mai neutral i que és materialment i ecològicament costosa.
Per què no reivindiquem i posem de moda formats lleugers compatibles amb programari més antic i que gasten menys energia? La permacomputació és una disciplina inspirada en els principis de la permacultura, que busca integrar la tecnologia en els límits planetaris de la biosfera. És una nova manera de computar que aposta per valors com la suficiència i la resiliència i resisteix l’obsolescència programada a través de la reparació i la reutilització de dispositius antics o dels anomenats zombie media. També aposta per una altra relació amb les imatges, que abraça els límits tècnics, la baixa resolució intencional i el disseny adaptatiu al clima.
La permacomputació és una disciplina inspirada en els principis de la permacultura, una nova manera de computar que aposta per valors com la suficiència i la resiliència i resisteix l’obsolescència programada a través de la reparació i la reutilització de dispositius antics o ‘zombie media’
Mentre la cultura digital predominant té una preferència clara pel maximalisme i el fotorealisme –l’alta fidelitat, la complexitat i el detall com a sinònim de “millors gràfiques”– les estètiques del decreixement digital abracen la baixa complexitat com a font de bellesa. Es tracta d’una estètica de la lentitud i la restricció que fuig dels corrents de mercantilització de la nostàlgia i el màrqueting del retorn a un passat vintage i es reivindica com una alternativa pragmàtica, compromesa amb el futur postdigital, que reconeix la fragilitat dels sistemes que habita. Inspirada en subcultures d’art computacional com la demoscene, el low-tech i els moviments de cultura lliure que prioritzen accessibilitat i reparabilitat, la bellesa aquí és la dels límits, la de l’eficiència expressiva d’una estètica que assumeix menys energia, menys amplada de banda, menys potència de càlcul, més lentitud i més interrupcions: que accepta la degradació digital de les dades finites que es corrompen (el bit rot), els discs durs que fallen i els servidors que s’apaguen; que trenca amb la il·lusió de la permanència i la memòria infinita i treballa amb idees tan radicals com el compostatge digital (la caducitat d’unes dades que, arribat el moment, es descomponen com ho fa la matèria orgànica) o els processos que reivindiquen el dret a l’oblit i es resisteixen al total recall del capitalisme de la vigilància.
L’economia dels mitjans, el més és menys, permet redescobrir i experimentar amb tècniques obsoletes de minimització de dades com el dithering (tramat per produir colors amb una il·lusió de profunditat i ombres major en imatges de baixa resolució) o les estètiques adaptatives al clima que funcionen connectades a bateries solars i fluctuen en color, densitat, contrast i definició en funció d’una cosa tan fonamental per la vida com la interacció del Sol amb la Terra.
La baixa resolució i la visibilitat del píxel ens recorda que les imatges no són l’únic món que tenim, que un altre món, de carn i ossos, continua existint a fora, més enllà de les finestres.
